| Walk on the Wil...'s profilela Lluna.....i la PrunaPhotosBlogLists |  Tools  Help |
la Lluna.....i la Pruna |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
November 20 Teresa Forcades i Vila. (La monja més desitjada)20/11/2009
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Temperatura | Humitat |
|
Actual: 16.7°C Màxima: 17.5°C Mínima: 13.0°C |
Actual: 98% Màxima: 100% Mínima: 89% |
| Pressió | Vent |
|
Actual: 1017.8hPa Màxima: 1018.5hPa Mínima: 1015.5hPa |
Direcció actual: E Velocitat actual 9.7km/h Velocitat màxima: 22.5km/h |
|
Pluja acumulada: 0.0mm Radiació solar actual: 148W/m² UV actual: 0.0índice |
ORIOL JUNQUERAS
L'educació també és una ciència
Us adjunto la nota de premsa que hem enviat sobre la qüestió:
Junqueras es compromet a impulsar a Europa una política educativa inclusiva
Brussel·les, 18 de novembre del 2009. L’eurodiputat d’Esquerra, Oriol Junqueras, s’ha compromès durant la Conferència Includ-ed d’avui al Parlament Europeu a impulsar les conclusions d’aquest projecte de recerca, que preveu augmentar la competència dels alumnes i, alhora, la cohesió social. ‘Formar bé els infants i els adolescents a les aules és la clau de volta per aconseguir una societat competitiva, especialment ara, que estem immersos en la societat del coneixement’, ha afirmat l’eurodiputat.
Davant dels prop de 150 participants de diversos països europeus, Junqueras ha emfasitzat: ‘Ja és hora que comencem a fer política educativa amb una base científica, al marge d’apriorismes i de dogmatismes’.
Com a exemple, l’eurodiputat republicà ha recordat que en el seu poble, Sant Vicenç dels Horts, s’ha posat en marxa un pla d’entorn que situa la capacitat dels alumnes d’ESO en un 13% per sobre de la mitjana catalana. A més a més, el pla ha permès que els alumnes d’origen amazic puguin estudiar la llengua berber, i no només l’àrab.
Oriol Junqueras promourà les polítiques de l’Includ-ed a través de la Comissió de Cultura del Parlament Europeu, de la qual és membre.
El projecte Includ-ed
Includ-ed és un projecte europeu on hi participen centres de recerca de 12 països de la Unió Europea. Està finançat pel 6è Programa Marc per a la Recerca de la Comissió Europea, d’acord amb la prioritat número 7 ‘Ciutadania i governança a la societat del coneixement’.
Una de les recomanacions del projecte Includ-ed és involucrar la família i la comunitat en l’educació dels joves atès que, en moltes experiències, s’ha demostrat que millora substancialment els resultats dels alumnes. Includ-ed també proposa la integració dels joves de diversos nivells i de diversos orígens en una mateixa aula, ja que la investigació en diversos països europeus demostra que, si es disposen dels recursos necessaris, els alumnes adquireixen més competències.
VICENT PARTAL (KURDS)
L'any 1997 la Fundació Heinrich Böll em va convidar a fer una conferència a la capital turca, Ankara. Es tractava que un grup de periodistes europeus pressionàrem en favor de la llibertat d'expressió, aleshores encara més amenaçada que avui en aquell país.
Allò va acabar sent un viatge pel túnel del temps. Quan vam arribar al lloc on era previst que fes la conferència va resultar que el govern l'havia prohibit (en vaig fer una crònica en la columna que aleshores escrivia per a La Vanguardia). La policia era a la porta i no deixava entrar-hi al públic, format molt especialment per periodistes. Jo em vaig prestar a fer el que calgués. A mi només em podien expulsar del país així que vaig acordar amb els organitzadors que em digueren el que calia que jo digués i que no tenia cap inconvenient en convertir la meua conferència, que en principi anava a ser més o menys acadèmica, en un míting. Directament.
Finalment la conferència es va fer a la seu de la Unió d'Arquitectes, amb els assistents assabentats pel boca a boca i la policia sense temps de reaccionar. I jo vaig fer el míting. Vaig parlar de periodisme i d'internet però sobretot vaig parlar de llibertat d'expressió i vaig denunciar tot el que em van explicar que havia de denunciar en concret, començant pel tancament de Flash TV, que havia passat el dia abans. També vaig afegir alguna cosa de la meua pròpia collita, molt especialment una referència al poble kurd que ja vaig notar en aquell moment que no acabava de caure bé.
Acabada la conferència el president de la Unió d'Arquitectes, un home noble i gran com pocs he vist, ens va convidar a sopar al castell d'Ankara. A la taula hi havia un parell de senadors dels Estats Units i alguns eurodiputats. Tots ells havien acudit a donar-li suport en un judici polític en la seua contra que començava al dia següent. També hi érem els convidats de la Fundació Böll, que feia i fa una feina enorme de suport a la llibertat d'expressió a Turquia i uns pocs periodistes dels que havien organitzat la jornada.
Jo marxava cap a casa al dia següent ben d'hora així que em vaig retirar a l'hotel quan encara érem als postres. El sopar va ser un relat extraordinari sobre la lluita per la llibertat a Turquia. Especialment era impressionant escoltar aquell arquitecte que pagava personalment dues clíniques de recuperació per a torturats i que donava la cara per qualsevol lluitador per la democràcia.
Cap a l'hotel es va oferir a acompanyar-me una de les periodistes del grup organitzador que, per a sorpresa meua, quan va ser a la porta em va dir "gràcies per la referència als kurds". Vaig quedar sorprès i li vaig preguntar si ella ho era. Em va dir que sí però que ho amagava. Que s'havia canviat el cognom i es feia passar per turca, perquè ni tal sols en aquell ambient tan de lluita per la llibertat se sentia segura explicant qui era. Em va conformar que la meua referència havia caigut malament als assistents a la xerrada que, encara que lluitaven per la llibertat, estaven ben encegats pel potent nacionalisme turc, com la immensa majoria de la població. Tant encegats que ni ella s'atrevia a mostrar-se com era, per si de cas.
Explique això avui perquè he pensat en aquella xicota aquests dies en assabentar-me que el govern turc ha autoritzat l'ús de la llengua kurda als mitjans, el nom kurd per a les poblacions kurdes i tota una altra sèrie de mesures relatives als drets culturals dels kurds de Turquia. Vist el que vaig veure aleshores em sembla que ha de ser un canvi d'una enorme dimensió i la demostració, una volta més, que és impossible mantenir l'opressió per sempre
http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/38
WEBCAM DE SANT FELIU DE GUIXOLS
| Temperatura | Humitat |
|
Actual: 16.5°C Màxima: 16.5°C Mínima: 12.3°C |
Actual: 93% Màxima: 100% Mínima: 87% |
| Pressió | Vent |
|
Actual: 1016.2hPa Màxima: 1016.9hPa Mínima: 1015.4hPa |
Direcció actual: ENE Velocitat actual 22.5km/h Velocitat màxima: 30.6km/h |
|
Pluja acumulada: 0.0mm Radiació solar actual: 276W/m² UV actual: 0.9índice |
VICENÇ VILLATORO (El pacte a la basca)
E n política, a l’hora de parlar de pactes, primer són els números, i només després vénen les paraules. Per saber si dos partits pactaran primer cal veure si sumen. Després, i només després, es plantejaran si els interessa, si els convé o si tenen les afinitats necessàries. Per exemple: ¿hi haurà un tercer tripartit després de les pròximes eleccions catalanes? Si no sumen, no. Només si sumen començaran uns o altres a plantejar-se si els interessa o no els interessa renovar-lo.
El PP ha proclamat que s’ofereix a un pacte a la basca amb el PSC. Dit a dia d’avui, això és pura propaganda. I també és propaganda –legítima i lògica– la negativa irada del PSC, l’explotació de l’anunci per part de CiU o les declaracions d’Esquerra aixecant el dit al crit de «No passaran». Hem anat tots plegats directes a les paraules, sense passar pels números. A hores d’ara, PSC i PP no sumen, són molt lluny de sumar, els falten 17 diputats per poder formar majoria. Si els sortissin els números, ¿els protagonistes s’hi apuntarien? És un debat inútil al qual estic segur que ningú no dedica ni un segon. Perquè no sumen, ni cap enquesta indica que puguin sumar. Poden arribar a acords a Madrid sobre Catalunya. No a Catalunya.
Perquè PSC i PP sumessin majoria a Catalunya cal imaginar-se un país diferent del que existeix avui, o un PSC i un PP diferents. A Euskadi, el pacte entre socialistes i populars només es va plantejar quan els números ho van permetre. I perquè aquests dos partits arribessin a sumar majoria van fer falta molts terratrèmols: la il·legalització de Batasuna i de les marques de l’esquerra abertzale, la divisió del nacionalisme majoritari, una llei electoral que dóna els mateixos diputats a Biscaia que a Àlaba. Patxi López només podia ser president en dues hipòtesis: amb un pacte amb els nacionalistes si el PSE tenia més diputats que el PNB o amb el PP si és que sumaven. No són exactament les oportunitats que té José Montilla. Si a Catalunya PP i PSC sumessin una majoria és que tot hauria canviat tant que estaríem en la dimensió desconeguda.
El pacte a la basca no està en el catàleg català. Pels números. En podem parlar tant com vulguem. Però sabem que no passarà, de moment. Números en mà, la nit electoral de les pròximes catalanes m’imagino que només caldrà saber una xifra per conèixer quin serà el pròxim govern. Només caldrà saber si el tripartit suma o no suma. Si suma, jo crec que hi haurà tripartit. Si no suma, governarà Convergència. ¿Amb qui? Probablement, una mica amb tothom, i no del tot amb ningú. Una geometria variable que dependrà d’uns altres números: dels que hi hagi al Parlament de Madrid.
JOSEP-MARIA Terricabras (Cultura alemanya i catalana)
Com que tot passa tan de pressa, potser ja gairebé no recordem que la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 va tenir la cultura catalana com a convidada d’honor. En aquell moment, va ser un fet de gran repercussió: d’una banda per algunes absurdes discussions sobre què és la cultura catalana –dubte impossible en cap altra llengua i cultura del món–; de l’altra, per l’efecte extraordinàriament beneficiós que aquella gira va tenir per al coneixement de la nostra cultura arreu, però molt particularment a Alemanya.
Entre les moltes iniciatives desplegades en aquella ocasió, l’Institut Ramon Llull va publicar dos volums titulats Carrers de frontera, que volien mostrar, com deia el subtítol, els «passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana». Quan un repassa aquell conjunt de 950 pàgines tan ben editades, pot comprovar la importància que ha tingut la cultura alemanya en la història recent de la nostra literatura i del nostre pensament, així com en la nostra música, en la ciència o en l’art en general.
Dilluns passat vam tenir ocasió de presentar aquests dos volums a Berlín i de reflexionar en veu alta molt expressament sobre la recepció (i vigència) de la filosofia alemanya contemporània no solament a Catalunya sinó també a Espanya i a l’Amèrica Llatina. S’hi han llegit textos en prosa i també poesies d’autors alemanys i catalans. I hem comptat amb la participació d’Ulisses Moulines, nascut a Caracas, criat a Barcelona i catedràtic de filosofia a la Universitat de Munic.
Avui que es parla tant de globalització, fa goig de constatar que la cultura catalana ha estat sempre una cultura oberta, no solament en la producció literària i teòrica, sinó també per l’experiència vital de la seva gent. Alguns pensen que les cultures –com les economies– s’han de protegir i tancar. En discrepo completament. Estic convençut que la cultura catalana encara és forta i atractiva justament perquè no s’ha tancat mai i sempre ha estat receptiva, acollidora. Per això convé que comparteixi els escenaris del món: perquè quan escolta, també és escoltada.
Josep-Maria Terricabras (Entre València i Berlín)
La que fa temps es va anomenar, en termes polítics, “la batalla de València” ha estat, en bona part, guanyada pels blavers i pels anticatalans acèrrims. Des d’un punt de vista nacional i cultural ara ja gairebé podem parlar “del drama de València”. Vas per la ciutat, i l’ús del valencià hi és escàs, escassíssim, tant en els rètols com en les converses. Des del Principat –i molt particularment des de Barcelona i el seu cinturó– ens queixem, amb raó, del retrocés del català. Doncs, això no és res comparat amb el que ha passat a València i a altres llocs del País Valencià, si bé no arreu. Per això tinc una admiració tan profunda pels amics valencians que continuen resistint, que continuen lluitant, que fan propostes, que organitzen activitats, que tenen iniciatives en la línia de la recuperació nacional.
I per això mateix la figura de Joan Fuster esdevé cada dia més gran, més important. Sense ell, sense la seva influència, sense el seu llegat, el País Valencià seria molt més erm, molt més pobre. Hi he anat uns dies justament per participar en la VII Jornada Joan Fuster. És una Jornada que se celebra anualment a Sueca i que aquest any ha estat dedicada a la relació entre Fuster i el pensament filosòfic. És sabut que Fuster era extraordinàriament crític (“hostil”, deia ell) amb la filosofia que ell considerava dogmàtica, tancada i prepotent, la filosofia que ell identificava amb la metafísica. També és cert, però, que ell mateix era un pensador, un escriptor d’idees, algú que va crear un entorn de pensament crític, agut, esmolat. És això el que hem tingut ocasió d’analitzar i discutir en aquesta Jornada. Segurament que el fet mateix que es concedís 1 crèdit acadèmic per la participació a la Jornada va “estimular” molts estudiants a apuntar-s’hi. Jo, però, valoro moltíssim que els dos-cents (200!) que ho van fer, seguissin les moltes hores d’exposició i debat amb tanta atenció, amb tant d’interès.
El viatge a Berlín és una cosa ben diferent. Just una setmana després del vintè aniversari de la caiguda del mur, l’Institut Ramon Llull presenta a la capital alemanya els dos volums titulats “Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana”. Són 950 pàgines, molt ben editades, que es van preparar amb motiu de la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, en què la cultura catalana va ser la convidada d’honor. Està molt bé que els alemanys –i tots, és clar– sàpiguen i recordin que la nostra cultura és oberta, molt oberta, que sempre ha recollit les influències i els impulsos més variats. Aquest dos volums mostren que la cultura alemanya ha deixat empremta entre nosaltres, en la música, en l’art, en el pensament i en la literatura. Les traduccions al català de clàssics alemanys han estat constants. Per posar-ne només un exemple: el 1893, quan Nietzsche encara vivia però a Alemanya era poc conegut –i gens reconegut–, Joan Maragall ja va parlar d’ell en un excel·lent article a l’“Avenç” i en va començar a traduir fragments. I no és pas que Nietzsche fos de la mateixa “corda” ideològica que Maragall. Però nosaltres hem tingut la sort de tenir intel·lectuals, polítics, artistes, obrers i empresaris que han estat capaços de reconèixer el que hi havia de bo a fora, en els “altres” i que ho han sabut integrar, aprofitar, traduir i reinventar.
Per això resulta tan falsa i tan ridícula l’acusació d’alguns que diuen que la cultura catalana és una cultura tancada. Res més allunyat de la realitat. I som forts justament per això, perquè no ens hem tancat, perquè hem navegat per tots els mars i hem explorat tots els terrenys. Això no ens debilita, sinó que ens enforteix. I per això em sembla també tan simbòlic que la nostra cultura es faci present a Berlín justament en els dies en què ells, nosaltres, i tots, celebrem la caiguda del mur
Vicent Sanchis (Idees per al Parlament basc)
A més de la Vuelta i la selecció nacional (més sic) de futbol, podrien demanar el retorn de la legió Còndor, que tan bon record va deixar en aquelles tan nobles terres. Per si la idea resulta excessiva, la comissió de cultura pot demanar igualment que Manolo el del Bombo, que té un bar a València, es desplaci cap al nord –tan seu– i munti una taverna nacional (més sic encara). També la cabra de la legió es podria instal·lar al Zoo de Barakaldo. I per si no n’hi ha prou, la font de Cibeles podria obrir una delegació a Vitòria. La bandera de Perejil, per acabar, podria ser traslladada a Gernika, al costat del roure, que recuperaria l’alegria del color. Tot això, però, només té un problema. Quan va prendre possessió del càrrec, el lehendakari Patxi López va proclamar que governaria “per a tots els bascos”. No com el PNB. ¿N’està segur? ¿La majoria dels bascos demanen el retorn de tot això?
Empar Moliner (La dona que no volia fer país però en feia)
La cosa que em sorprèn són els comentaris de l’edició online de la notícia: molts dels que hi escriuen declaren que “per fer país, només prenen vins cata lans”. També hi ha restauradors que, pel mateix motiu, di uen que a la seva carta “només hi tenen vins catalans”. (No sé si hi inclouen el Sangre de Toro.)
Mai no he fet res “per fer país”. Però sí que faig coses que m’agraden, i prendre vins catalans és una de les coses que m’agraden. M’agrada el bon vi i, per tant, és molt lògic que en prengui de les diferents DO catalanes, o de la Borgonya o de Bordeus o d’Austràlia o de Toro o de la Ribera del Duero o –de vegades– de la Rioja.
La majoria de vins catalans són molt més moderns que la majoria de vins de la Rioja. I per aquest motiu, no li pots demanar a l’amo d’El Asador de Aran da que tingui a la carta un Espectacle, del Montsant (vi que, tot sol, hauria de ser una DO especial), o un Camins del Priorat. Ell, a la carta, hi té els incombustibles Viña Ardanza i Tinto Pesquera, que tenen el seu públic. No pots demanar als fans de Regina dos Santos que apreciïn el Teatre Lliure, i al revés.
Si jo tingués un restaurant, no seria tan idiota de no tenir vins catalans, de la mateixa ma nera que si fos llibretera tindria Ausiàs March a la botiga. Però tampoc seria tan idiota de no més tenir-hi vins catalans, de la mateixa manera que si fos llibretera també vendria les obres menors de Cervantes. Els vins catalans són massa bons, no cal espatllar-los amb la burreria de la discriminació positiva.
Lluís Foix (Quina vergonya)
El secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, inaugurà la conferència a Roma dient que “avui moriran 17.000 nens al món”, un cada sis segons. Amb una part dels diners que s’empren en armes o bé en el rescat d’institucions financeres que han fet fallida per la mala gestió dels seus executius multimilionaris, es podria mitigar considerablement la fam al món. El director general de la FAO, el senegalès Jacques Diouf, quantificà en només 44.000 milions de dòlars a l’any els necessaris per combatre amb eficàcia la gana de tantes persones arreu del món. Parlem de la pandèmia de la grip A que afecta els ciutadans dels països rics amb tota mena de detalls, dels perills que comporta i dels acadèmics i polítics que mostren la seva preocupació, i en canvi ens rellisca el que està posant fi a la vida de milers de nens i adults que moren famèlics. No els falten vacunes, sinó que no tenen el més imprescindible per sobreviure i es moren de gana.
El president de Brasil, Lula da Silva, digué a Roma que la fam és la més terrible arma de destrucció massiva, perquè un món de misèria i gana posa en perill la pau del món. Seria interessant que l’èmfasi universal per la lluita contra el canvi climàtic s’apliqués també amb la mateixa rotunditat per reduir el malviure de tants milions de persones, mentre una part del planeta viu en l’opulència, encara que passi per una crisi econòmica com la que vivim.
Abans de llançar un crit d’angoixa perquè les grans potències dediquin més recursos materials i humans a redreçar la misèria, cal assenyalar també que les autocràcies i tiranies del Tercer Món són les responsables més directes que la seva gent es mori de gana i no pugui sortir del pou de la ignorància. Què hi fa Robert Mugabe a Roma encapçalant una delegació de 60 persones mentre la seva gent a Zimbàbue ha perdut tota esperança d’una vida digna? Com es pot permetre que el dirigent libi, Muammar al-Gaddafi, terrorista confés i després exonerat per Occident, organitzi una festa amb 200 noies contractades per una agència d’hostesses? Els requisits per a la festa eren tenir una edat entre d’18 i 35 anys, ésser guapes i anar ben vestides, això sí, sense escot ni faldilla curta. Cadascuna va rebre 50 euros i un Alcorà del president libi.
Ho deia el president Obama en el seu primer discurs oficial a l’Àfrica a començaments d’any. Davant d’un públic seleccionat de Ghana digué que es poden fer moltes coses per reduir la pobresa al continent africà, però res no serà eficaç si les autoritats locals no permeten que els ajuts arribin als seus destinataris sense que es perdin pel camí bona part dels aliments i dels dòlars que vénen del primer món.
Però Occident, i molt particularment Europa, no es pot desentendre d’aquests greus problemes a les seves excolònies perquè els seus actuals dirigents siguin corruptes o autoritaris. Europa ha estat el centre del món durant segles. Per les seves idees, la seva industrialització, els seus talents, la seva força i el seu domini. Anglaterra, França, Alemanya, Portugal, Bèlgica, Itàlia i també Espanya colonitzaren Àfrica com qui compra una finca i l’explota tant com pot. El rei Leopold dels belgues tenia com a propietat particular tot el Congo. Portugal proclamava que no era un país petit exhibint les possessions de Moçambic i Angola. França ocupava bona part de l’Àfrica occidental, i Anglaterra dominava el sud i l’est del continent.
Fa 150 anys, qui més territoris tenia, més important era, a Europa. El que avui és el Tercer Món eren colònies europees de les quals es treien recursos, s’explotava la seva gent fins i tot quan l’esclavatge s’havia abolit, i s’hi exportava la manera de viure d’Europa però sense tenir el detall d’atorgar les llibertats a la gent.
Els nous Estats independents tenen molta gent, orgull patriòtic, molts recursos naturals, però no tenen coneixements, ni infraestructures, ni sanitat ni tampoc educació. Durant més de dos segles s’hi anava a dominar-los, a fer-los partícips dels valors occidentals i a deixar-los les creences europees. Hi havia i encara hi ha, és cert, moltes persones i organitzacions que sempre han ajudat tots els que han pogut per tal que tinguessin una vida més digna i més humana. Ho feien i ho fan per altruisme i per coherència.
Però ni els governs europeus ni els nous dirigents dels Estats independents s’han preocupat d’una humanització generosa i eficaç de tants milions de persones. Causa angúnia, per no dir fàstic, veure com els millors i més valents d’aquests països s’atreveixen a arriscar la seva vida per tal d’arribar a Europa o als Estats Units i entrar en el circuit del benestar material. Se’ls deporta o se’ls interna en camps d’immigració. Als qui no tenen papers se’ls interroga pel carrer i algun polític encara té la barra de dir que hi ha un percentatge majoritari de presos que són de fora. Ja sé que no es poden obrir les portes i que vingui qui vulgui. Però sí que es pot prendre més seriosament i més intel·ligentment l’ajut al Tercer Món. Lawrence d’Aràbia, que coneixia molt bé la situació al Pròxim Orient, arribà a la conclusió que és millor que ho facin ells imperfectament que no pas nosaltres perfectament.
El Tercer Món demana aliments i s’ha de fer tot el possible perquè arribin a la destinació final. Però, una vegada més, el que millor pot fer fora la fam i la misèria d’aquells pobles és portar-los educació per tal que ells mateixos es puguin administrar i viure una existència més humana.
Alfons López Tena adverteix: "Tots aquells que no shi 'hagin implicat activament, que no vinguin el 13-D a fer-se la foto"
I és que, segons ha explicat a El matí de Catalunya Ràdio, la consulta sobiranista que es farà a 130 municipis el mes que ve està rebent molt poc suport per part dels partits polítics. "Els partits polítics no hi destinen els esforços que destinarien a qualsevol altra elecció oficial. Alguns col·laboren una mica, però res més; i d'altres estan radicalment en contra i fan servir mètodes d'intimidació, com el PP i el PSC", ha argumentat.
A tall d'exemple, López Tena ha explicat que van muntar una paradeta informativa al mercat de Vic, i l'Ajuntament, que governa CiU, els hi va fer treure al·legant que havien d'haver demanat un permís amb 10 dies d'antelació. Un altre: "L'Ajuntament de Centelles es nega a facilitar-nos les dades del padró per evitar que es faci la consulta, i ja els hem advertit que no oferir unes dades públiques pot tenir conseqüències penals".
En aquest sentit, el coordinador de les consultes a Osona ha volgut recordar que no fan res que no estigui dins de l'estricta legalitat. "L'únic que fan és intentar que tinguem por, però com va dir un dirigent basc: Si Franco no pudo con nosotros, estos tampoco", afirma López.
"No defensem la independència. Defensem la democràcia. Defensem que la gent pugui votar amb llibertat sobre aquesta o sobre qualsevol altra qüestió", ha asseverat.
El president de la fundació Cercle d'Estudis Sobiranistes ha detallat que a Osona hi ha unes 150.000 persones, 111.768 de les quals tenen dret a vot, entre les quals 20.000 immigrants, als quals se'ls concedeix els mateixos drets. La pregunta serà la mateixa que la d'Arenys de Munt. "L'objectiu és superar una participació del 50%, que és el que estableix la Unió Europea per donar per vàlid un referèndum. Per donar per vàlid un sí, cal el 55% de participació", ha detallat.
Segons López Tena, a la comarca d'Osona estan treballant voluntàriament més de 1.700 persones per poder fer realitat les consultes sobiranistes del 13 de desembre. Tot el procés costarà entre 50.000 i 60.000 euros, que recapten com poden i, segons ha indicat, els sindicats UGT i CCOO estan cedint les seves seus per fer-ho possible.
Catalunya, a un pas de ser antitaurina
La ILP amb 180.000 signatures que reclama prohibir les corrides de toros a Catalunya, mentre quedarien autoritzats els correbous, està provocant neguit al Parlament, perquè ningú no sap si serà aprovada. I això que és la normativa amb més ressò internacional que haurà debatut el legislatiu català. PSC, PP i Ciutadans han presentat esmenes de retorn contra la llei antitaurina, que en canvi té el suport d'ERC i ICV. Els socialistes i CiU han donat llibertat de vot, i això fa que diputats crítics i defensors dels toros aprofitin el plenari per captar adhesions de cara al desembre. El debat de les esmenes tindrà lloc en el plenari del dia 15 del mes vinent.
Un dels diputats impulsors dels recursos contra la ILP, dirigent socialista, ha reconegut als passadissos del Parlament que hores d'ara estan guanyant els diputats antitaurins. Tot dependrà, en la votació de les esmenes, del que facin els parlamentaris de CiU i PSC, donat que tenen llibertat de vot. "Entre els meus, estem meitat i meitat, i a CiU, si fa no fa. I això vol dir que les esmenes no prosperen . Però queden molts dies", ha indicat mentre demanava anonimat.
La portaveu parlamentària d'ERC, Anna Simó, ha defensat la prohibició de les corrides de toros als passadissos del Parlament, dient que "l'art està renyit amb la tortura als animals". Segons la republicana, és podria fer el mateix amb la tauromàquia "sense clavar reiteradament punxes a un animal".
|
|
|
|
|
|
|
|
